Imatges i lletres per a tothom


Programari lliure, perquè?


Ben sovint, quan algú sent a parlar de LinuX, de programari lliure i de codi obert li pica el cuc de la curiositat i llavors indaga, pregunta, cerca i acaba topant amb algú que ja porta un temps en aquest món. Els dubtes acostumen a anar a cabassos, les preguntes, com és lògic, no estan gaire estructurades i, massa sovint, nosaltres pretenem posar al dia el nostre interlocutor amb una xerrada de mitja hora. Parlem de GPL, de les diferents distribucions del nostre sistema preferit, d’entorns gràfics, de gestors de finestres, de que no hem de dir Linux, sinó GNU/Linux … en definitiva, li inflem el cap fins a uns límits que poden facilitar un col·lapse neuronal. Que pallisses que som alguns!…

Sembla que haguem oblidat com vàrem començar nosaltres, ho veiem com si fos la prehistòria, quan en la majoria de casos estem parlant, com a molt, de tres o quatre anys. Els inicis son durs, però costa fer memòria, sabem que val la pena l’esforç i per això ens sap greu que el nostre interlocutor no pugui gaudir de tot allò de que nosaltres gaudim. Ens sap greu que s’hagi de preocupar pel seu ordinador, enlloc de fer-lo servir, ens sap greu que s’hagi de sentir angoixat perquè no entén res de les llicències dels programes que fa servir, ens sap greu que es senti estafat quan ha comprat un programa que li ha costat una pasta i l’ordinador li diu que no el pot usar, simplement perquè ha tingut una avaria i li han canviat unes peces de la màquina.

Llavors, amb la millor de les intencions, ataquem, emprenyem i maregem al personal. És una reacció visceral, no ho podem evitar, però el perill de tot plegat és que el nostre interlocutor acabi passant del tema i es resigni patint com fins ara i renovant el seu sistema un cop més quan des de Redmond li diguin que el nou sistema serà molt millor, amb menys problemes, més bonic i elegant que el que té a la seva màquina. Llavors pagarà un altre cop, la seva impressora deixarà de funcionar màgicament, el seu ordinador serà molt més lent que abans i haurà de fer un curset per entendre una mica què ha canviat de tot plegat.

Però, en el fons, la qüestió no és tan complexa com sembla, i a la vegada molt més difícil del que podem pensar, l’elecció de la que estem parlant és, simplement, escollir entre la llibertat i la presó. A la presó el menjar és gratuït, l’ordre garantit, el llit no es paga i si, a sobre, les nostres preferències sexuals coincideixen amb el sexe dels companys, llavors pot ser el paradís …

Per algun motiu que s’escapa a la meva raó, la majoria preferim la llibertat, malgrat calgui lluitar per viure, malgrat el risc, malgrat la violència de l’exterior, malgrat les tempestes, el preu de les coses, les manipulacions i els xantatges, malgrat la por i la inseguretat, malgrat tot, la llibertat no ens sembla mai prou cara, mai prou difícil, mai prou incòmode.

Simplement volem que la nostra màquina faci allò que volem que faci. Volem saber com s’ho munta, volem passar-li a l’amic aquell programa que tan ens agrada i tan útil trobem, sense que això pugui ser considerat un delicte, com li passem la recepte de l’ànec amb peres, o li deixem el darrer llibre que ens ha frapat, volem no haver de pagar per provar si un determinat programa ens és útil o no, volem poder afegir a aquell programa una prestació que ens sembla obvia però que no vé de sèrie. No volem haver d’escollir entre pagar o robar, preferim regalar i agafar allò que ens cal i, si ens és útil, no ens ha de ser tan difícil compensar amb algun euro a qui ha estat treballant per a fer-nos la vida més fàcil.

L’alternativa a la nostra alternativa és fosca. Imagineu per un moment que no poguéssim saber que la força d’atracció de la gravetat és directament proporcional a la massa i inversament proporcional al quadrat de la distància sense pagar unes patents, i que si això ho ensenyéssim a la nostra veïna el fet pogués ser considerat com a delictiu. Aquest és el mon que ens espera si deixem morir el programari lliure. Un programa és una eina, un programa és una idea, el podem regalar sense que n’haguem de prescindir, no és com el cotxe o la tele, o el ronyó esquerra, no és material, és coneixement i ningú, repeteixo, ningú, té el dret de monopoli del coneixement. Aquesta és la nostra lluita, no importa gaire si el nostre programa és una mica més avançat o no, és lliure i pot créixer. Deixem que creixi, que es desenvolupi, que ningú freni el seu camí, a la fí fins i tot serà millor, segur!, i mentre tant, si més no, és el nostre!.

Salut i codi lliure

Pere



Envia el teu comentari