Introducció

Incomprensiblement la majoria d’aproximacions al programari lliure es fan des d’una posició filosòfica altruista, blasmant les empreses que des del paradigma propietari intenten guanyar-se la vida i amb una visió que podríem anomenar humanista.

En aquest petit article no parlaré dels drets de l’usuari ni de la necessitat de compartir el coneixement, sinó que intentaré explicar des de la perspectiva econòmica el perquè crec que, a la llarga, el paradigma del programari lliure ha de guanyar la partida, i -de fet - ja l’està començant a guanyar.

Una mica d’història

Per tal de contextualitzar l’evolució de la informàtica en el seu temps, faré una afirmació que m’he tret de la màniga amb la intenció de que seguiu llegint:

El desenvolupament de la ciència va patir una acceleració continuada i gairebé exponencial des d’aproximadament la meitat del segle dinou fins a la crisi del petroli de 1973 i un continuu enllestiment fins avui.

Creieu que dic un disbarat, oi?

Rumiem-nos-ho:

• El primer satèl·lit artificial (l’sputnik) va ser llençat el 1955.
  l’home va trepitjar la lluna el 1969 (14 anys). En els darrers quaranta anys una evolució similar ens hauria d’haver portat a l’establiment de bases permanents a Gamínides, com a mínim. On som ara?.
• El microscopi electrònic (1931) va representar el pas més important en l’evolució de l’instrumental utilitzat en el món de la biologia des de l’aparició del microscopi òptic. En els següents 40 anys vàrem veure com era la cèl·lula, vàrem descobrir els virus, desenvolupar els antibiòtics, desentrellar el misteri del DNA, etc, una evolució similar a la del període 1930-1973 avui ens hauria d’haver permès l’erradicació de la fam, la curació de la SIDA i de tots els càncers, el coneixement de les espècies abissals, la síntesi de matèria viva i gairebé l’elixir de l’eterna joventut.
• El batiscaf Trieste (1960) va baixar a més de 10.000 m de fondària, quina és la màxima fondària aconseguida al cap de gairebé 50 anys?
• Parlem d’Enigma?, parlem de l’evolució que va representar l’energia nuclear en el món de la física teòrica?, per quant una central elèctrica de fusió?, qualsevol camp de la ciència o de la tècnica ens podria servir per meditar.
• Tornant al món dels ordinadors, el 1945 va començar a funcionar l’ENIAC.
  El 1970 és l’any 0 de UNIX (25 anys). de 1970 al 2009 van 39 anys, Els tan admirats OSX ,Linux, BSDs i Solaris segueixen funcionant amb la mateixa base i representen la més creïble revolució del mercat informàtic actual. Per quan el HAL 9000 de 2001 una odissea del espai? (Pensada durant l’any 1968).

Què ha passat en els darrers 50 anys?, la resposta és senzilla, l’empresa ha privatitzat el coneixement, les grans organitzacions estatals o para-estatals han anat perdent pes i les universitats i centres d’investigació han anat dirigint els seus esforços cap a la convergència amb els interessos empresarials.

Els motius són diversos i no exactament coincidents a una banda o una altra de l’Atlàntic i en els darrers trenta anys la irrupció de les empreses de l’altra banda del Pacífic en el mercat mundial ha representat el tret de gràcia al model anterior d’evolució científica i tècnica.

El final del plan Marshall a Europa i les revolucions socials dels seixanta han marcat el punt d’inflexió a aquesta banda de l’Atlàntic i la guerra del Vietnam i el final del petroli barat han estat definitius a l’altra banda.

Hem fet el canvi cap a una visió a curt termini potenciada des de l’extinció de la dialèctica Est-Oest, des del final dels grans blocs i dels interessos d’estat. L’empresa necessita per la seva pròpia naturalesa rendiments anuals, així ho exigeixen els seus accionistes, la bottom line marca les directives.

Si les empreses es converteixen en el centre de desenvolupament, desplaçant els estats, projectes a llarg termini orientats a la ciència bàsica son desestimats sistemàticament.

Tant sols els seus residus poden endegar projectes com el CERN. En el paradigma actual projectes com les grans xarxes ferroviàries o la electrificació de les gran ciutats de fa un segle, grosso modo, són impensables, els beneficis serien a massa llarg termini, ningú hi invertiria ni un duro.

Quan mana el curt termini tot el que ens cal és fer un telèfon més petit, més bonic o més cool que el de la competència. Els darrers 20 anys pràcticament hem fet servir en els nostres ordinadors uns xips amb la mateixa base teòrica, cada vegada més sobre-voltats, baixant els nanòmetres en la tecnologia, necessitant cada vegada més refrigeració i poca cosa més. Recordeu quant temps fa que parlem dels ordinadors quàntics, de les xarxes neuronals de la programació aproximativa o de la lògica difusa?.

A principis dels 80 apareix l’IBM PC, pels estàndards de l’època era un ordinador trist i avorrit. Era mut, amb una pantalla de fosfor verd, sense gràfics … en aquella època ja existien ordinadors que generaven sons, monitors en color, interfícies gràfiques, sprites per a fer jocs, disquets en Daisy-chain (Alguna cosa així com SCSSI “a lo cutre”) etc, com per exemple el Commodore 64 (1982), el Dragon 32/64, el BBC micro (Acorn), l’Atari …

En aquests darrers trenta anys ens han colat gols com una distribució de l’espai de memòria aberrant, que si superior, que si nosequè i alguns “profetes” varen arribar a dir que 640K de memòria eren un límit raonable …

La manca de visió dels fabricants d’ordinadors seriosos (Digital, Bull, Siemens, Sun . . .) va desestimar el món de l’ordinador personal, micro-ordinadors en deien, ells feien minis i mainfames i allò eren unes joguines que servien tant sols per a amateurs que feien les seves “xorrades”. Aquesta visió tant curta ha propiciat el pràcticament monopoli actual d’un sistema operatiu que es va comprar al seu desenvolupador per quatre xavos i que ha acabat dominant el món, rellentint el desenvolupament tecnològic amb l’excusa de la compatibilitat cap enrere.

A l’altra banda del mirall …

Mentre a la costa oest, a Berkeley (LA), ja disposaven d’un sistema pràcticament complert sense gairebé problemes de llicències i començaven a gestar-se els diferents sabors de BSD, un “sonat” va fer el Minix i un altre “sonat” de Finlàndia, que no tenia un duro, va fer el Linux. Per pura casualitat a un altre “sonat”, a la costa est, se l’hi havien inflat uns anys abans quan la seva impressora li feia la punyeta per culpa d’un “driver” mal dissenyat i tancat.

Aquests tres “sonats” es deien Andrew Tannenbaum, Linus Tovalds i Richard Stallman, les dasavenències entre ells han quedat reflectides en els anals de la història de la informàtica, els correus entre “el mestre” Tannenbaum i el jove Tovalds discutint sobre SOs amb Micro-kernel o amb Macro-kernel són per a sucar-hi pa i les “pataletes” del Sr. Stallman pel fet de que la gent parlés de Linux per a referir-se a un sistema que no serviria de res sinó fos per les eines del seu projecte GNU (GCC, Bash, etc.) són prou conegudes per tothom.

Afortunadament el Sr. Tannenbaum va demostrar que UNIX podia córrer en una “joguina”, el Sr. Tovalds va posar el seu codi a la xarxa, perquè tothom el pogués remenar, inventant el que uns anys més tard el Sr. Raymond descriuria genialment com a model de desenvolupament bazaar. I el Sr. Stallman?, ja se sap, és d’aquesta mena de gent de “pedra picada” que la història ens ofereix de tant en tant i que defensen allò que creuen fins a les últimes conseqüències, tipus Galileo, Gandhi o Malcom-X.

El coneixement com a negoci

La privatització del coneixement en el món del programari des de l’aparició del sistema MS-DOS va canviar el panorama de la micro-informàtica radicalment. Fins llavors el “secret” era el maquinari. Apple, Commodore o Atari feien les seves màquines totalment incompatibles, fins i tot quan moltes d’elles compartien microprocessador (La majoria el genial 68000 de Motorola). En el món de les màquines grans el costum era compartir programari de la mateixa manera que en els altres camps de la tecnologia i la ciència és costum publicar els descobriments en revistes especialitzades com Science, per a gaudi de col·legues, que no competidors.

La conseqüència curiosa de la coexistència dels dos paradigmes de desenvolupament de programari actualment és que el llistó que en un principi marcà el programari propietari per tal de diferenciar-se s’està convertint en un tret que li surt per la culata.

Anem a pams, i repensem en la secció següent algunes frases que sovint sentim de boca dels partidaris del software propietari:

No m’ho crec!

- Un programa propietari és més complet que l’equivalent lliure:

En la primera fase de desenvolupament d’un determinat programa potser si que és així, una gran corporació disposa de molts més mitjans que un hacker a casa seva, però el model propietari té una feblesa: Cada nova prestació afegida cal fer-la des de zero, cada característica avançada ha de fer-se pas a pas i mentre el creixement de la complexitat és geomètric, el creixement dels recursos és, com a molt, aritmètic.

Re-inventar la roda a totes les empreses que competeixen per un determinat nínxol de programari multiplica els costos de desenvolupament i fa inviables les empreses que siguin una mica menys eficients. La competència és molt dura, el consumidor escull i una petita característica vista com a important per l’usuari final pot decantar les coses, llavors es produeix un efecte de retro-alimentació : L’empresa que no aconsegueix ser líder es veu obligada a abaixar preus per tal de frenar la baixada de les vendes, cosa que comporta una disminució dels ingressos que obliga a una reestructuració, que minva els seus recursos, incrementant-se la diferència amb el lider del sector. El procés s’accelera i en poc temps acaba desembocant, a la pràctica, en un monopoli del segment, no fa tant de temps que a les revistes d’informàtica podíem llegir comparatives entre Word-Perfect, Word i Ami-Pro. Un sol guanyador, la resta a criar malves!, i per a més INRI, no sempre guanyen els millors …

Però el problema de l’usuari no s’ha acabat, ara ja només queda una opció, però així i tot cal seguir estimulant les vendes, cal crear la necessitat de comprar una nova versió superior a la que tenim en prestacions, disseny etc, però ja no hi ha competència per tant les millores han de sortir d’algun cap calent de la mateixa empresa, tan se val si és molt útil o no, la genialitat quedarà incorporada, encara que sigui un gosset emprenyador movent la cua que gasta més memòria que el corrector, recordem que l’objectiu és el curt termini, per tant els projectes de volada ja no tenen cabuda en una situació pràctica de monopoli, es tracta de que els presumptes compradors creguin que alguna cosa ha millorat, no cal que sigui cert, n’hi ha prou amb que ho sembli!.

Un cop d’ull al panorama actual del programari propietari deixa clara aquesta visió, vivim en un moment on aquest programari, a la pràctica i amb les meves disculpes per a la resta de projectes moribunds, ens ofereix un sol processador de text, un sol full de càlcul, un sol programa de DTP, un sol programa de retoc d’imatges, i de correu, i per a fer música, i per a CAD-CAM, etc.
No crec que ningú pugui dubtar que els noms registrats d’aquestes aplicacions s’han convertit en apel·latius genèrics del tipus de programa, La gent aprèn fotochop enlloc d’aprendre a retocar imatges, o fa poverpoings enlloc de presentacions de diapositives!

Per altra banda el programari lliure funciona d’una manera diferent: Un equip crea una llibreria, que de moment només fan servir alguns pocs programes no massa ambiciosos, que poden ser, per exemple, unes pràctiques d’un estudiant, o un projecte de final de carrera. Llavors un altre se’l baixa de la xarxa, li agrada la idea, però necessita més prestacions, llavors repensa un sistema de plug-ins i el posa a la xarxa, d’altres desenvolupen més plug-ins i un equip agafa el codi de la llibreria i l’amplia. produint-se un increment geomètric de la quantitat de gent involucrada en el projecte, bé de forma directa o de forma indirecta, en desenvolupaments inter-dependents.

En un moment donat hi ha algú que creu que la direcció de desenvolupament del programa és equivocada, llavors desenvolupa una aplicació alternativa, però evidentment aprofita la genial llibreria inicial, que ja porta uns anys de perfeccionament a les espatlles i una bona part del codi inicial del programa. Un altre equip adapta els plug-ins de l’altre programa perquè també els pugui fer servir, generalment acaben millorant-se els dos programes, amb un sabor diferent, cada un amb els seus partidaris i detractors, així acabem tenint Gnome, KDE, XFCE, etc, i cada dia són millors i les bones idees d’un projecte s’aprofiten a l’altre i es cerquen punts en comú i convergències. Llavors tenim Vi i Emacs i quan OpenOffice aplica el format odt, Kword triga quatre dies en fer-lo propi, però aquest programa s’usa de manera força diferent, orientat a quadres de text, com els programes de DTP, la qual cosa li confereix unes característiques força especials.

En el model de desenvolupament del programari lliure no cal re-inventar la roda, l’aprofitament de recursos és increïblement bo i la competència segueix estimulant, perquè els bons projectes coexisteixen, col·laborant i competint alhora, els programes s’especialitzen, es creen “forks”, s’ocupen nous nínxols, s’adapten a cultures diferents, etc., llavors, poc a poc, les grans empreses i els usuaris van adoptant aquest programari, simplement perquè ja és millor, més eficient, consumeix menys recursos i és més estable. Potser encara The Gimp no és al nivell de Photo-Shop, però un darrera l’altre, Sendmail va guanyar al programari propietari, i Apache, i Firefox; i PostgreSQL i MySQL tenen molts més partidaris que SQLServer.

Van pel bon camí projectes com Scribus, Inkscape o Rosegarden, encara que s’hagin quedat a mitges alguns dels projectes que els van generar. Només és qüestió de temps, ja que qualsevol programa equivalent del qual en mirem l’històric ens mostra que les diferències s’escurcen cada dia, en aquells casos en els quals encara s’està una mica per sota.

Fa uns anys les diferències entre la suite ofimàtica dominant del món propietari i la del món lliure eren francament abismals, avui hi ha moltes característiques on la lliure va per davant, i només en tres o quatre anys!.

-Un programa propietari gaudeix d’una documentació més completa.

En aquest cas ens trobem més o menys igual que abans, en una primera versió és indiscutible: Un programa propietari no pot sortir a la venda sense una documentació decent i la majoria de programes lliures es pengen a la xarxa molt abans que a algú li agafi ganes d’anar fent una documentació però, llavors, surten llistes de correus on es discuteix el funcionament del programa, es creen wikies i quan s’amplia l’equip de desenvolupament sempre hi ha algú que accepta el repte d’anar generant uns bons documents.

Al cap d’un temps la quantitat de recursos documentals no es limita al seu ús, sinó també al seu desenvolupament, recordem que parlem de codi lliure?, això vol dir que tothom pot documentar el codi, cosa que en el paradigma propietari es limita normalment a quatre línies d’estil de consum intern de l’empresa que desenvolupa el projecte Top Secret.

-Un programa propietari té un Servei d’assistència darrera, que soluciona els problemes de l’usuari amb línies calentes i assistència a l’usuari.

Potser si, però el fet és que si això es fa pagant no representa cap avantatge a llarg termini pel model propietari, ja que no hi ha res a llicències com la GPL que impedeixi a un servei d’assistència comercial donar suport a una aplicació lliure, de fet una de les empreses comercialment més exitoses del món GNU/Linux és Red-hat, que cobra, i força per cert, per aquests serveis afegits.

Aquí el programari propietari cau en la seva pròpia trampa, ja que aquests serveis afegits els ha de proporcionar la mateixa empresa, cosa que fa créixer l’estructura d’una manera proporcional al creixement dels seus usuaris, mentre que en el món del programari lliure, curiosament, s’obre la veda a la competència comercial, s’optimitzen els processos i l’usuari en surt beneficiat. L’assistència es pot territorialitzar i acostar a l’usuari i res no impedeix que una determinada empresa doni servei a un petit territori de característiques diferenciades.
Per altra banda, i fora de l’esquema comercial, les xarxes d’ajuda mútua que es desenvolupen espontàniament sota el paradigma lliure converteixen cada grup d’usuaris, cada llista de correus, cada pàgina web, cada blog en una font d’informació d’alt valor real i de cost nul per a l’usuari.

-El programari propietari disposa d’un munt de programadors d’alt nivell, molt ben pagats, per a garantir que les seves aplicacions funcionin impecablement, mentre que el programari lliure es genera a base de cafeïna i pizzes quan la gent normal dorm, sota la influència d’una música insuportable i a partir dels dits d’adolescents amb problemes de desestructuració familiar.

Si, ja … potser d’entrada!. És cert que les primeres versions inestables de qualsevol programa lliure peten per tot arreu i que una empresa de prestigi no pot treure al mercat un programa a mitges, però aquí no hi ha una parany sinó, com a mínim, dos. La depuració d’un programa i el seu desenvolupament inicial funcionen de manera diferent.

És conegut allò de que El temps de desenvolupament d’un programa és directament proporcional a la quantitat de gent que participa en la seva elaboració, no és una frase sense sentit, és simplement una veritat com un temple, suposo que té a veure amb el fet de que encara no som capaços de connectar dos cervells amb una interfície neuronal per a potenciar les seves capacitats, llavors és més pràctic un desenvolupament individual en una primera fase, aquí el model propietari, amb mega-equips i terminis marcats no fa sinó fallar per tot arreu i el model “del poeta inspirat”, tant corrent en el programari lliure, genera autèntiques joies en un temps record. De fet, així com una gran novel·la té un 10% d’inspiració i un 90% de transpiració, la poesia no funciona així i la generació de codi tampoc. Proveu de desenvolupar qualsevol cosa amb mal de cap o gana i entendreu de que us parlo. Tots aquells que en un moment d’inspiració ens hem quedat una nit en blanc teclejant codi sabem que en vuit hores podem esbandir allò que ens ha estat torturant els darrers tres mesos. Una empresa difícilment pot donar aquest nivell de llibertat d’horaris i, en bona part, l’èxit d’empreses com Google ve del fet d’haver entès aquests fenòmens.

Si al paràgraf anterior parlàvem de l’obra, en aquest parlarem de l’actor. La generació de codi és una activitat que té molt a veure amb la gimnàstica de competició, és a dir, quan més jove millor!. Tothom sap que la gran revolució en la gimnàstica de competició ha estat la participació de gent cada cop més jove i les medalles d’or olímpiques se les disputen nenes de dotze anys. Amb el codi passa una cosa similar, la capacitat creativa de l’adolescència i la primera joventut és increïble, llavors aquell jove genera codi genial fins i tot abans de que legalment pugui iniciar la seva vida laboral, guanya prestigi, estudia enginyeria de software, es gradua, fa màsters, es doctora i és fitxat per una multinacional. El segon parany ha funcionat, el codi que ha fet ja està fet i és a la xarxa a disposició de tothom, llavors ell (o ella) ja té trenta anys i ha multiplicat per cent la seva experiència i capacitat organitzativa, però codifica quatre vegades més lent que fa deu anys!.

La segona fase de desenvolupament del projecte i possiblement més important, pel que fa a la qualitat del codi, que la primera, és la fase de depuració i aquí rau, realment, el secret de la gran expansió del programari lliure. És tan senzill com allò de que “quatre ulls hi veuen més que dos”. Quan el codi és a la xarxa, a la vista de tothom, ben sovint, algú sense massa experiència veu alguna cosa incorrecta que deu especialistes que portaven dos mesos revisant-l’ho no havien vist. Com la depuració en el món del programari lliure no té cost econòmic, podem considerar, a efectes d’eficiència, que és un procés automàtic que es fa sense intervenció humana, bé a ser com si el codi anés millorant, simplement pel fet de ser penjat.
En contrapartida una multinacional ha de contractar aproximadament deu depuradors per cada desenvolupador i pagar un munt de beta-testers a la xarxa per anar polint el codi. El desavantatge del codi propietari és evident.

El tema de les versions és un altre taló d’Aquil·les del programari propietari, pel que fa a la qualitat. Surt al mercat una versió nova, els usuaris comencen a fer-la servir, es descobreixen errors i forats de seguretat i malgrat tothom ho sap, cal esperar a la següent versió per, amb molta sort, tenir resolts els problemes. Malauradament la majoria de cops la resolució dels problemes coneguts fa que l’aplicació falli on abans anava força bé i la desesperació de l’usuari va in crescendo. Tots tenim al cap aplicacions conegudes del món propietari que han arrossegat errors importants tres versions consecutives sense haver estat corregits. El model de desenvolupament sense solució de continuïtat del programari lliure fa que surti en menys de vint-i-quatre hores de mitja el “patch” que resol un forat de seguretat publicat i la qualitat del codi, que és a la vista de tothom, no permet “xapuces” per aplicar solucions aparents al problema.

-Les aplicacions propietàries tenen un comportament més homogeni, ja que tots els elements han estat desenvolupats amb els mateixos criteris.

En teoria això podria ser cert, però ho podem observar tant sols en algunes aplicacions especialitzades, d’alt cost, com en alguns programes de CAD-CAM o de bases de dades.

Probablement ens costaria completar una llista on ja hi tinguéssim escrits noms com Adobe, Oracle o Autocad. En les aplicacions orientades a usuaris més “generalistes” això és radicalment fals, el motiu és clar: La brutal pressió a la que són sotmesos els desenvolupadors que treballen per a grans corporacions els crema en un període gairebé mai superior a set anys i, per tant, una aplicació que porti vint anys desenvolupant-se ha passat per una pila de generacions de programadors d’escoles i costums diferents, ha canviat les seves eines un munt de vegades i ha hagut de re-escriure una bona part del codi. Per altre banda el model compartimentat de desenvolupament del programari lliure fa que el desenvolupador d’un programa no s’hagi de preocupar, per exemple, de la depuració de les llibreries que fa servir, i donat el cas que trobés a faltar alguna cosa en aquestes llibreries, generalment n’hi haurà prou escrivint un correu a la llista dels desenvolupadors de la llibreria, comentant la qüestió, per a tenir el problema resolt en quatre dies, sense haver de preocupar-se ni de com s’ho han fet. Aquesta compartimentació millora la qualitat del codi, que per nassos s’ha de fer més portable i transparent. Aquesta manera de treballar és la que ha permès el desenvolupament d’eines com CSV, Subversion o Git, que faciliten enormement el treball en equip. Ja se sap, la necessitat crea l’orgue.

-L’estructura definida i única de la plataforma propietària majoritària facilita el desenvolupament del codi, els múltiples sabors de *N*X dificulten el desenvolupament d’aplicacions per a aquests sistemes.

Aquí la frase amaga un parany. La multitud de sabors de Linux, per posar un exemple, és obvi que en dificulta la creació de programari propietari, però no és cap dificultat important quan parlem de programari lliure, ja que la mateixa distribució pot fer-ne l’adaptació i com tenim el codi, problema resolt!, llavors aquesta frase, en definitiva, fa referència a una altra feblesa del programari propietari, que és el fet que el seu secretisme implica una dificultat en la “transportabilitat” del seu codi, ja que obliga al desenvolupador a fer-ne ell mateix l’adaptació, cosa que incrementa els costos de fabricació per part de l’empresa que el desenvolupa, en el paradigma lliure qui desenvolupa una nova distribució, ja s’encarrega, perquè forma part del seu projecte, de crear les eines que adaptin aquell codi al seu sistema. Per posar un exemple força aparent, una de les mancances que els partidaris del programari propietari atribueixen a la multitud de “distros” de Linux és la manca d’un sol sistema, homologat, d’empaquetament de programari, la lluita entre .rpm (Red-hat, SuSe, Mandriva …), .deb (Debian, Ubuntu …), portage (Gentoo), etc. podria ser vist, a primer cop d’ull, com un inconvenient, però la realitat és que la competència és positiva pel desenvolupament tecnològic, no importa en quin camp, i aquest no és una excepció. La competència ha demostrat, fins ara, que .deb és millor que .rpm si parlem de binaris i que la idea dels ports de BSD, que tant bé ha sabut copiar Gentoo, és difícilment superable si parlem de codi font. Tot plegat no ha estat un inconvenient perquè el projecte Rox apliqués la tecnologia zero-install, o es crees automatix perquè no fos un calvari disposar en els nostres sistemes d’aquells racons de programari propietari que el fan més compatible. Tot plegat, va millorant els sistemes i la pròpia autocrítica genera projectes com Linux Standard Base (LSB), que poden anar resolent els inconvenients.

Com a exemple anecdòtic, però força il·lustratiu, Una distribució Gentoo disposa del programari necessari per a produir paquets .rpm a partir d’un ebuild de Gentoo. Un altre exemple podria ser el genial alien, que devem a Debian.

Aquí el que els fabricants de programari propietari no ens diuen, perquè és una de les seves febleses, és el problema que tenen amb les llibreries dinàmiques (.dll en diuen). Com tot és “secret”, cada paquet de programari ha d’incloure totes les que li calen per funcionar, això provoca greus problemes de desestabilització del sistema, que per alguna raó que desconec no he vist comentar gaire a la xarxa. Com sempre un exemple real il·lustra més que dues hores de teòrica. Fa anys vàrem comprar a l’empresa on treballava un Freehand 8 i ja disposavem d’un paquet de Photoshop de feia un temps. Llavors vàrem actualitzar, pagant tot el que calia, a W2K la màquina en la que teníem aquests paquets intal·lats i al procedir a l’instal·lació dels dos programes, per la primera llei de Murphy, ho vàrem fer per ordre invers a l’adient. Resultat: El paquet més modern no funcionava.

Després d’una bona estona de rumiar què dimoni passava vàrem deduir d’on venia tot plegat: Una .dll era comuna a les dues aplicacions, però l’aplicació més moderna de les dues disposava d’una versió superior de la .dll del mateix nom, per tant, si instal·lavem abans l’aplicació més moderna, la instal·lació de la més antiga ens “maxacava” la més moderna i, per tant, l’aplicació més moderna deixava de funcionar. Vàrem resoldre el tema reinstal·lant-t’ho tot en “l’ordre correcte”, perquè, per sort, la llibreria més nova permetia al programa més antic seguir funcionant.

El dubte que ens va quedar és si són tant bons que sempre és així o bé si a vegades podria passar que les llibreries del mateix nom més modernes inutilitzessin els paquets més antics. Si algú té constància d’algun cop que hagués passat això i obligués al “upgrade”, per nassos, de l’aplicació més antiga, seria il·lustratiu que ens ho comentés.

-Les multinacionals tenen una visió més amplia del món i -per tantgeneren unes aplicacions no tan locals, amb una visió més planetària.

Aquest és un dels errors més clars que sovint es fa quan es valora el programari propietari. Aquells que pertanyem a una minoria lingüística, siguem catalans, inoïts, o feroesos tant sols som minoria quan ens comparem amb una minoria més gran, de fet la suma de totes aquestes minories és més de la meitat del planeta. Imagineu, per exemple, els costos de traducció, ni que tan sols sigui a trenta llengües, que ha de suportar una multinacional per a “internacionalitzar” el seu producte. En el món del programari lliure s’ha estandarditzat la forma de traduir programes i l’estructura del codi sempre parteix de la base de la seva internacionalització, no és un afegit posterior en el cas de que interessi, forma part intrínseca del procés de desenvolupament.

El fet que el codi estigui a disposició de tothom i que existeixin eines de fàcil ús per a realitzar les traduccions fa que no sigui cap problema que la versió original d’un programa sigui en una llengua desconeguda per nosaltres, un usuari que la vulgui traduir pot fer-ho, llavors posa la traducció a disposició dels desenvolupadors i a partir d’aquell moment les properes versions ja incorporaran la nova traducció, tant li fa si és una llengua amb més o menys parlants, de fet pot passar que una aplicació estigui traduïda al bable, quan encara no disposa de traducció al francès, per a posar un cas concret que em va sobtar fa poc. Indiscutiblement pels que parlem una llengua minoritària això és un plus i si el programa propietari que no podem fer servir en la nostra llengua no és sensiblement superior i a sobre cal pagar-lo no és gaire probable que sigui el nostre escollit, i si ho rumiem una mica, doncs encara pitjor, perquè si veiem que està traduït a trenta llengües, però la nostra no hi és, encara és més descarat que nosaltres estem pagant aquestes traduccions a les llengües que ells consideren importants i, a sobre, no tenim la nostra, tant per tant potser haguéssim preferit que ens fessin un 10% de descompte i ja faríem servir el programa en anglès, oi?

Grans projectes

Abans he intentat explicar el perquè crec que en els darrers anys les despeses de recerca bàsica s’han anat desplaçant cap a la recerca aplicada rendible a curt termini, però he deixat pel final l’anomalia que no respon a l’esquema, l’anomalia és precisament el model de desenvolupament del programari lliure, perquè?, doncs perquè ni respon a la lògica de blocs ni tampoc a la lògica de mercat estricte quan es crea i es depura i, malgrat això, un cop al carrer respon als mecanismes de mercat com qualsevol altre producte, llavors es converteix amb certa facilitat en un Best-seller que ocupa nínxols lliures o mal coberts i genera sovint més possibilitats de negoci de les que genera el programari propietari.

La forma de desenvolupament del programari lliure l’allibera del jou del curt termini del que parlava abans. No cal tenir pressa: Una universitat, un patrocinador, un ministeri, una ong o una organització internacional com la ONU, la UNESCO o la FAO pot endegar sense cap problema projectes que no seran operatius fins el cap d’uns quants anys, projectes que poden més endavant convertir-se en un nou estàndard, mentre que un projecte d’aquestes característiques en el paradigma propietari és impensable, simplement perquè no s’ho poden permetre ni les multinacionals més potents del sector.

Tornant al principi.

D’alguna manera les coses poden anar tornant, fins a cert punt, on eren a l’inici de la era de la informàtica:

Primer es comprava “el ferro”, llavors l’empresa encarregava el desenvolupament del programari que necessitava a una empresa especialitzada o al seu propi departament informàtic i, pràcticament, tan sols les utilitats de sistema venien instal·lades de sèrie.

En el camp de les “joguines”, un Commodore Vic-20, el meu primer ordinador, al encendre’l ens mostrava una mena de símbol del sistema, on podies introduir ordres en BASIC, carregar un programet des de un cassette, etc.

Aquesta concepció d’ordinador acostava molt més l’usuari al sistema i a la programació, no era corrent, com si que ho és ara, que un usuari després d’uns quants anys de fer servir ordinadors, no hagués escrit ni una sola línia de codi.

L’aparició dels “compatibles” va ser el fenomen que va disparar la proliferació d’empreses de software que varen descobrir la “gallina dels ous d’or”. Si treien un programet al mercat que resolia un problema que molts usuaris tenien, les vendes a tot el món generaven un nivell de beneficis increïble per l’època, empreses com Word-perfect o Ashton-tate van muntar-se en el dolar en menys de dos anys.

El negoci era ben clar: Un cop desenvolupat el programari es feia un petit llibre-manual, unes còpies en disquet i s’embolicava amb una capseta ben dissenyada que era venuda a preu d’or: s’havia inventat la indústria del fum de codi!.

La cara negativa del fenomen ha estat que com els programes propietaris s’han de distribuir en forma binària, s’ha alentit el desenvolupament tecnològic fins a límits increïbles.

Vist amb una mica de perspectiva si observem com anava l’evolució del maquinari petit abans dels PC compatibles i com s’ha desenvolupat després, veurem que llavors la guerra era bàsicament en el camp del maquinari.

L’elecció d’Intel com a processador del nou estàndard de maquinari va portar a Motorola a haver de cercar un model de negoci diferent, més especialitzat i no tant massiu i posteriorment a entrar en el camp de la telefonia mòbil.

Després tant sols ha calgut copiar bé per tal de fer possible l’existència de processadors com els AMD i d’altres i l’intent de crear noves arquitectures basades en xips de disseny tecnològic clarament superior (com els power PC), no ha passat de ser una anècdota que pocs recordaran d’aquí a uns quants anys.

L’ascens del programari lliure ha tornat a revifar la competència tecnològica en el camp dels microprocessadors i ha estat clau a l’hora de crear les bases cap a arquitectures alternatives degut a que l’elevada portabilitat dels sistemes lliures ha obert un front nou en el camp dels dispositius empotrats i la telefonia mòbil.

L’evident avantatge en portabilitat dels sistemes operatius lliures, com Linux, FreeBSD, OpenBSD, NetBSD, OpenSolaris, o Hurd, entre d’altres, pot arribar a provocar la més gran revolució informàtica a l’escriptori des del garatge de Steve Jobs & Co, ja que el trencament de l’esquema de plataforma única pot tornar a fer renéixer la “guerra del maquinari”.
Cap sistema operatiu propietari podria monopolitzar un mercat fragmentat en una multitud de plataformes, com a molt podrien assegurar la seva permanència adoptant-ne una com a pròpia, a l’estil del que ha fet Apple una bona colla d’anys.

Per altra banda, la pèrdua de poder econòmic relatiu de l’estat tradicional pot donar al programari lliure un paper fonamental per l’estalvi de recursos que pot representar el seu ús per part dels ens públics.

L’us de programari lliure comporta un retorn gairebé immediat de la inversió, quan parlem de costos de formació. M’explicaré: Una universitat té un cost econòmic socialitzat molt important per alumne, si la recerca que fa l’alumne es fa amb programari lliure, el fruit del seu treball és útil no tant sols per a la mateixa universitat on es desenvolupa sinó que també ho és per a la societat en general. S’obre, així, un importantíssim front de negoci per a les universitats i centres educatius dedicats a la docència i la investigació informàtica, sense haver de renunciar, com massa sovint passa, al concepte històric d’universitat, a les pràctiques de compartir el coneixement i de fer-lo créixer per a les futures generacions.

El gran avantatge del programari, coincident amb la literatura o la música, per exemple, és que quan està creat el seu ús no en limita l’ús posterior o simultani per part d’altres individus o col·lectius, no és com un cotxe o una tele, que si jo m’ho quedo tu et quedes sense. Això fa, per exemple, que sigui totalment factible que un grup mèdic privat d’un altre país arribi a un acord amb un departament universitari de casa nostra per finançar el desenvolupament d’un novedós sistema de gestió hospitalària que vol aplicar a casa seva. L’operació pot arribar a significar uns ingressos força importants pel departament però, a més, pot representar per els alumnes que participen en el seu desenvolupament una garantia de futur professional a part de que posa automàticament a disposició de la xarxa sanitària pública del nostre país el programari creat, amb un estalvi considerable per a l’erari públic.

El volum de negoci total, si hi contem, evidentment, les tasques d’instal·lació i manteniment que podria arribar a generar, pot ser francament important.
Per la banda de la balança de pagaments del país s’evitaria el desequilibri causat pel pagament de llicències i royalties a tercers països, que representa una quantitat molt important actualment per qualsevol país que no es digui USA, degut a la massiva utilització de programari propietari.

Com tothom sap, la pela és la pela, i si una universitat obté un èxit econòmic important al haver adoptat un esquema de funcionament basat en programari lliure, altres centres faran el canvi. El fet més important, però, des del punt de vista social no és el canvi en els centres educatius per se sinó la seva repercussió posterior. Avui, desgraciadament, molts centres educatius són en realitat granges de reproducció de paquets informàtics.

Les empreses regalen paquets als estudiants, com abans feien els camells a la sortida de les escoles amb algunes substàncies prohibides, així s’asseguren que un cop convertits en professionals aquests estudiants aplicaran els productes que coneixen, enlloc de fer servir altres alternatives i el seu model de negoci es mantindrà en el temps. El que és encara més greu és que en molts casos els centres públics ni tan sols obtenen un benefici important de tot plegat, sinó que es limiten a allò de “cornut i pagar el beure”.