Si preguntem a algú que tingui una certa idea d’informàtica quin sistema operatiu usa, segurament us dirà que el de Redmond, ni se l’hi ha passat pel cap que potser el seu mòbil fa servir Linux, el RIP de la seva impresora també, la màquina que gestiona el seu correu electrònic també i que el seu Ipod té més a veure amb Berkeley que amb Redmond, evidentment tampoc sap què porta el router de la seva companyia telefònica, ni quin sistema respon a aquells numerets que la companyia li va dir que havia de posar per tal de poder navegar. I la nevera?, i la rentadora? i el servidor de fitxers de la seva empresa?, si li comentem tot això és força probable que la seva cara demani una foto a crits!.

I tot això de que va?, és ben senzill, va de que la guerra a la superfície, la que es visualitza, la que percebem com a real, la que ens fa patir, no és la dels submarins al mig del Atlàntic, ni la batalla del desert, ni la de les agències secretes que descodifiquen els missatges enemics, és la dels tancs entrant al nostre poble: És la guerra de l’escriptori!.

El que ens crema el cervell és el logo que hem d’anar mirant mentre esperem que el sistema estigui preparat, son els missatges que ens apareixen mentre treballem, és aquella tecla que porta un dibuix d’una finestra fofa, en definitiva, tot allò que mentre fem qualsevol cosa amb l’ordinador és present fins que apaguem la maquineta. La nostra impressora pot portar el que vulgui a dins, però per a nosaltres tant sols és el lloc on cal posar paper per imprimir algun treball que estem fent i amb prou feines sabem perquè serveixen els quatre botons de colorets que porta.

El fet de que l’escriptori lliure encara sigui minoritari i que, en canvi, en molt menys temps, els sistemes lliures estiguin per tot arreu: mòbils, rips, dispositius de tota mena … ens hauria de fer pensar i despertar l’autocrítica.

Crec, sincerament, que el fenomen no té res a veure amb si són millors o pitjors els escriptoris lliures o els propietaris, ni tant sols si són més vistosos o no, simplement crec que el fet és que cal anar davant i que la resta et segueixi. Això, anar sempre un pas endavant, és el que decideix què s’acaba imposant. Així ho està demostrant Linux en els sistemes empotrats, OSX a l’escriptori i els sistemes de Redmond amb la compatibilitat de hardware.

Qui va darrera, copiant, clonant, millorant, mai marca camins. És obvi que l’escriptori als sistemes lliures ja és a un nivell molt alt, de fet, pel que fa a la qualitat, és en molts casos per sobre de la resta, però el problema segueix sent el mateix: Ells tenen menús contextuals amb el botó de la dreta, doncs nosaltres també, ells pareixen docks, doncs nosaltres també, acceleració 3·D i efectes especials?, doncs nosaltres el cub i les finestres que exploten!. Sembla com si no ens plantegéssim ni si té sentit ni si serveix per alguna cosa.
Tant sols cal tenir tot allò que els sistemes propietaris tenen. Francament crec que ens equivoquem!.

Si volem que el nostre escriptori guanyi hem d’imaginar, hem de crear, hem d’aconseguir que siguin els altres els que ens copiïn!. Recordeu les pestanyes al navegador?, senzill, oi?, docs ha creat escola i tots s’hi han afegit. Aquí hem anat per davant i aquest detall té més protagonisme del que sembla en l’èxit del projecte Mozilla-Firefox.
Cap navegador comercial havia mai conferit un cop tant fort al navegador de Redmond. La competència ha patit per les idees originals que s’han implementat. L’usuari, desgraciadament, no té en general, les dades necessàries per a valorar la qualitat del codi ni les eines de seguretat, però al·lucina quan es pot cercar abaix a l’esquerra d’una manera fàcil, quan hi ha pestanyes, o quan pot “blocar” flash amb un plug-in.

A l’escriptori lliure hi ha hagut un munt d’idees originals, penso, per exemple, en Rat-poison, en Rox, en Sawfish, en els displays postscript de fa uns anys o en la utilització d’icones vectorials (.svg), que són tot un plus, però el que cal és anar una mica més a fons, crec que cal estudiar com un usuari inexpert, no malejat per la rutina, s’enfronta a la pantalla. Més que grans programadors, que ja els tenim, necessitem mestres, pedagogs, psicòlegs i nanos de menys de deu anys remenant la màquina. Llavors potser descobriríem que el problema que ningú ha resolt encara, que jo sàpiga, és superar l’antiquat paradigma dels directoris i els fitxers.
La metodologia tibetana de memorització de textos i de classificació d coneixements ens pot donar una pista, quan més allunyat sigui el nostre paradigma del codi intern que comprèn la nostra màquina, i més aprop sigui del món físic, millor. La vida no es fa en carpetes, i molt menys en inodes, els projectes vius no corresponen a un tipus mime i l’usuari entén què és una foto d’una manera intuïtiva, com analogia d’allò que tota la vida ha estat una foto, sense haver de ser conscient dels problemes de disseny de la compressió de jpeg, o dels tags incompatibles d’un .tiff concret amb el seu sistema. Big-endian?, little-endian?, tan se val!. L’usuari fa vídeos, fotos, textos, llibres de comptabilitat … L’usuari vol classificar la seva música, per a localitzar-la ràpidament, o sentir la ràdio o veure la pel·licula tal o dissenyar un cartell.

La veu pot ser important, la imatge també, el ratolí ja ha fet la seva funció històrica, però una pantalla tàctil és més propera a la vida real i uns guants sensibles a com movem les mans, també!.

El que queda clar després de trenta anys de “arxivo guardar como” és que no anem per bon camí. No és tant important si el menú d’aplicació és omnipresent estil Mac o depenent de cada aplicació a la seva pròpia finestra, estil Redmond. El tema és més profund.
Cal adaptar el paradigma de l’escriptori al concepte intuïtiu de tasca.
Si jo faig revistes vull poder trobar en una capsa la revista tal, número 36, no els .png que vaig desar el més passat de menys de un mega!.

Qualsevol que hagi intentat particionar un disc de manera coherent per a instal·lar-hi un sistema sap que no és fàcil calibrar les necessitats i adaptar-les als recursos. Llavors algú pensa el VFS. això va per bon camí, crea una capa d’abstracció que fa que el nostre error inicial no sigui determinant. Una cosa així, des del punt de vista conceptual, podria substituir l’actual paradigma de les carpetes.
Caldria una cosa així com iniciar tasca, omplir quatre camps i fer la feina. Si la feina l’hem de deixar a mitges, llavors una cosa així com desar tasca i abandonar i quan volguéssim seguir alguna cosa així com continuar tasca, no hauria d’importar quins i quants programes féssim servir, possiblement, si estem fent una revista, usarem un programa de retoc d’imatges, un de DTP, un de dibuix, etc. llavors aquella tasca generaria un espai de tasca que reproduiria l’entorn inicial, amb la seu entorn de pantalla, els fitxers involucrats etc. Això presumiblement incrementaria la productivitat considerablement, sobretot si tenim en conte la quantitat de temps que passem cercant on érem quan fèiem allò.

Les àrees de treball actuals tan sols ens serveixen per disposar d’un escriptori més ampla, però sense cap mena de jerarquització mnemotècnica. Possiblement el concepte de tasca podria anar lligat d’alguna manera a les àrees i així podríem tenir l’àrea del taller de música, la d’entreteniment multimèdia, la de treballs del cole o el que sigui. Saber aprofitar les propietats dels arxius (data, tipus mime, etc …), per generar caixes virtuals on trobar les coses sense haver de recórrer el concepte de cercador d’escriptori, seria una altra idea “diferent”.
Segurament recuperar el teclat, aprofitant vinculacions mnemotècniques per a fer tasques concretes, també fora una bona opció per incrementar la productivitat. Si més no jo l’usu força en el meu Sawfish i és francament més ràpid que fer servir el ratolí, potser no cal arribar a rat-poison, però crec que no hauriem de descartar d’entrada la idea.

Aquests anys d’us d’escriptori gràfics, per poc que ens hi fixem, ens aclareixen alguns fets: Els menús contextuals (botó de la dreta sobre un ítem), són pràctics quan t’hi acostumes, i, en canvi els menús en cascada en una posició concreta de la pantalla són un mal de fetge. Penseu, per exemple, que esteu escrivint un article, llavors deixar el teclat, agafar el ratolí i cercar una opció de menú que no recordem exactament a quin submenú està, és una forma incòmoda de treballar i malgrat això, seguim pensant les aplicacions així, aquí els usuaris de Vi ens donarien un bany!. El menú general lineal, amb submenús, també és una opció incòmode, i malgrat això la majoria de gestors d’escriptori en tenen. Són més pràctics els menús 2d tipus carpeta que pot oferir, per exemple, Rox o el menú de Cairo modern, sincerament no sé d’on ha sortit, algú m’ha comentat que una cosa així la duia el Windows 3.1, sincerament no ho recordo, però això és molt més pràctic, sobretot per a ser usat amb pantalles tàctils, on la precisió del dit és inferior a la del ratolí.

L’evolució de l’escriptori en aquests darrers anys ens ha ofert projectes vistosos com Compiz i derivats o projectes espectaculars com Lookin’ glass de Sun, a part de les diferents versions de Mac però, sent generosos, no crec que puguem trobar més de dues o tres coses d’aquests mons 3D que realment millorin l’ús del sistema, potser exposé o l’inclinació de les finestres, que deixen més espai “usable”, o el fons contínuu de Looking Glass, però, en el fons, es manté el paradigma clàssic.

Una novetat, si més no per a mi, ha estat la possibilitat de “tirar tems” al canvas d’alguns programes, així podem “tirar imatges” a l’inkscape, fitxers txt al kwrite o pdf al kpdf, ho veig força pràctic, però crec que fora interessant marcar uns “criteris d’adaptació” comuns, per exemple mentre que OpenOffice ajusta la imatge a l’ample de pàgina, Scribus no ho fa i tampoc l’inkscape, que ajusta la mida, si no m’erro, a la resolució configurada per defecte.

Hi ha qui creu que una part del problema pot venir de la gran heterogeneïtat dels sistemes lliures, personalment jo sempre he cregut que el dret d’escollir és fonamental i mentre no trobem la pedra filosofal de l’escriptori, segurament seguiré fent servir Rox sobre sawfish amb fbpanel i quan no em peti tant sovint Cairo-dock, doncs potser també, però malgrat el que dic, potser sí que caldria fer un “esforç de mínims”, per exemple, no crec que sigui de rebut que hi hagi tants projectes amb docks que són molt vistosos però que no suporten drag & drop, són exemples d’esforços mal duplicats que potser ens fan perdre una mica el nord i no mantenir com a premissa bàsica l’estabilitat del sistema tampoc és una forma d’evolucionar que cregui massa adient. Per altra banda coses com la comunicació amb missatges SOAP, que tant interessant fan a Rox, no puc entendre perquè no s’extenen a d’altres components.

No pretenc que aquestes idees tan laxes siguin cap proposta coherent de res, tan sols m’agradaria que representessin un petit revulsiu per a encetar una discussió que trobo que no s’acaba de centrar del tot, però la idea bàsica és que crec que no cal anar seguint ningú, és millor fer proves d’idees noves, és evident que moltes d’elles moriran d’hora, d’altres ni tan sols naixeran, però si intentem traçar nous camins algun assolirà l’èxit i llavors els projectes comercials començaran a copiar-nos, quan arrivi aquest dia els nostres escriptoris ja aniran al davant, fins llavors potser els esforços d’emulació que anem fent serien més profitosos enfocats a la millora d’aplicacions punteres que comencen a marcar camins. Tenim el temps que ens calgui, no hem de presentar comptes a ningú i la portabilitat és la nostra millor arma. Imagineu que, per exemple, en els propers cinc anys la majoria d’ordinadors, encara que no funcionessin amb un SO lliure, tinguessin instal·lat un navegador lliure, una suite ofimàtica lliure, un programa de DTP lliure i un de retoc d’imatges i un de dibuix i un seqüenciador MIDI lliure, llavors el canvi de sistema dependria, gairebé exclusivament, del nostre escriptori i, a sobre, tants usuaris ajudarien molt a un desenvolupament en la direcció correcta.